Caminante...

Finalmente dejo un texto que escribí hace unos años. Es en catalán pero si lo traduzco para mi pierde su esencia.

Ens creiem les reines d’un món perfecte, un lloc ple de colors i flors. Pensàvem que tot seria nostre, fins i tot la vida. Volíem tenir-ho tot i no haver de desitjar res. I ho aconseguíem. Sense preocupacions ho veiem tot massa fàcil i bonic. Creiem viure una realitat tan diferent a la vertadera. Érem petites i felices. Res ni ningú ens podia treure les il•lusions, les ganes de somniar despertes i els pensaments de menjar-nos el món quan fóssim grans. Ens sabíem plenes d’amor, d’amistats i de jocs. Creiem que tot era meravellós i que trobaríem qualsevol cosa que volguéssim.
Qui ens ho va arravatar tot? Com va ser possible que tants somnis, tantes il•lusions i tanta felicitat s’esvaís tan ràpid com un llampec? Perquè van decidir fer-ho així? Qui volia prendre’ns la vida?

El temps s’ho menja tot. Els anys passen, i a mesura que ho fan, ens van portant a un món que no té res a veure amb la nostra utopia d’infants. Maltractaments, violacions, terrorisme, guerres, morts. Finalment morts. Aquell color blau d’aleshores és un gris que cada vegada es transforma en més negre. Negre intents, negre mort. I dia a dia ens anem adonant que tot és igual, tot és fosc. Aquells petits punts de claror que ens il•luminen el camí i ens intenten posar-ho fàcil desapareixen amb tanta o més facilitat que com han vingut. Només nosaltres podem salvar-nos. Però una única persona no pot sortir de tot això. Necessita que tothom vulgui deixar-ho tot, començar de nou. Tornar a intentar construir un lloc més blau, encara que sigui fosc. No podem deixar que res ni ningú ens mati les ganes de viure, d’estar en un lloc idíl•lic a la nostra manera. Respectar-nos però poder crear el nostre propi indret. Poder ser els únics senyors de les nostres vides i no deixar que res ni ningú ens ho impedeixi.

Que se n’ha fet de les ganes de lluitar, de canviar el món, de no conformar-se amb el que es té i protestar pel què es vol? Tanta desídia i tant conformisme tenim que no som capaços de transformar en quelcom millor el que no ens agrada? Serem els únics que no lluitarem?

Tornem a la infantesa, tornem a tenir-ho tot, a tenir un món ple de colors. Tornem a somniar desperts i a il•lusionar-nos al veure el vol d’una papallona o notar com les gotes de pluja que ens cauen al damunt. Tornem a la utopia. Però de grans, que tingui més mèrit, que puguem moure’ns i fer-nos escoltar. La lluita i els ideals ens fan persones, segurament millors. No ens rendim i aconseguirem tot el que ens proposem. Els anys ens han fet forts, ens han fet savis. Aprofitem-ho. Vivim la nostra vida a la nostra manera.